Ha arribat el dia.

En algun moment ho havia de fer: sortir cap enfora i exposar-me.

Retratar-se i mirar-se a una mateixa no és fàcil. El curiós és que el que sembla tan natural quan ho fas per a altres, quan et toca a tu… s’embolica. Entra la paràlisi per anàlisi i el diàleg intern: és això? s’entén? estic transmetent el que vull? està perfecte? No. I tornem a començar.

Aquesta és la tercera (o quarta) versió del que seria la landing més simple del món. He tingut al Paco aguantant-me hores (i dies) de canvis mil·limètrics (i discutibles). Si li hagués demanat que em mogués una coma més, hauria temut per la meva supervivència. Gràcies per la paciència infinita.

Finalment, he decidit aplicar el meu propi mantra: sortir, llançar, provar i iterar.

Aquí està: https://lnkd.in/eA44h6Yg

De fons i sonant: Dog Days Are Over.