Ahir vaig tornar a seure en una sala on passen coses importants. Persones pensant en persones.

Vaig assistir a la jornada de professorat d’IQS Barcelona per al curs 2025–2026. Al febrer començaré a fer classe com a professora associada a Strategy in International Business a alumnes de 3r. I no hi vaig lleugera: hi entro amb respecte… i amb preguntes.

De tot el que es va compartir, hi va haver una intervenció que em va travessar: la de Salvador Borriós Gómez sobre cultura vocacional.

Fa anys triàvem carrera sense preguntar-nos gaire el per a què. Avui molts estudiants arriben amb aquesta pregunta ja formulada. I això ho canvia tot.

Perquè llavors la universitat —i també les empreses— deixen de ser només espais de contingut o rendiment. Passen a ser espais d’acompanyament.

Acompanyar a descobrir sentit. A identificar talents, interessos i valors. A discernir. A comprometre’s. A no sentir-se sols mentre decideixen qui volen ser.

I aquí el lideratge deixa d’anar de respostes ràpides i passa a anar de presència, escolta i criteri.

Acompanyar no és protegir. Tampoc dir-li a algú quin camí prendre. És ajudar-lo a pensar (i sentir) millor, a llegir-se, a decidir amb més consciència.

Res d’això és nou. Però convé recordar-ho cada vegada que ens preguntem per què se’ns va el talent.

Aquests estudiants entraran a les nostres empreses. Abans del que pensem. I les preguntes són: estem preparats per acompanyar persones… o seguim només gestionant rols? Creem espais on es pugui parlar de sentit, de dubtes, de direcció? O només d’objectius, KPIs i resultats?

Perquè si és el segon, aquest talent no es quedarà.